Randa

 

  Sempre he  pensat que l' Administració s'ha d' ocupar de la salud de les persones i no he cregut en campanyes excesivament dirigides a situacions particulars. Però ara he de fer una cridada urgent a la solidaritat, provocada per la situació concreta  d'una nina mallorquina que ha de menester un transplantament de mèdul.la.

  No vull ni puc  personalitzar aquest misatge urgent  que faig per a demanar a tothom  que  se fassi donant de medul·la. Les donacions no se fan ni se poden fer per a una persona concreta, segurament per a evitar l'especulació i el tèrbol negoci que se podria crear a l'entorn. Els que coneixem i estimam  la nina de la qual parl ho vendríem tot per salvar la seva vida i el donant, en realitat no tendria cap perjudici greu, però seria molt injust per a altre gent que no te res a vendre i un infant també malalt.

    Si una persona no pot invertir dues o tres hores de la seva vida per a intentar salvar la vida d'una altre, s'ha de repensar que vol dir ser una persona. Si coneix d'aprop algun cas d'algú que hagi de menester urgentment un trasplantament i no hi fa res, també. La nina de  la que parl  ho ha de menester, és  mallorquina, però potser el més compatible amb ella o la seva medul·la visqui a Catalunya, França , Andalusia,  Itàlia o Rússia . I també potser que un altre  nin  de qualsevol part de la resta del mon hagi de menester un trasplantament  d'una medul·la compatible amb la  d'un mallorquí que mai no s'ho havia plantejat fer aquest tipus de donació.

    L' enunciat de "Donant de Medul·la » pot espantar el profans com jo mateixa i dur a pensar que si dones medul·la  te quedes sense a l' interior dels ossos, una cosa irrecuperable, com si te traguessin un ronyó. Però és molt més semblant a la donació de sang. El procés consisteix en que te fan un ximple anàlisi de sang i així saben si la teva medul·la és compatible amb algú que l'hagi de menester. Si ho és  (o sigui, si és ben segur que pots salvar una vida) un altre dia, si vols,  te fan una extracció que no dura més de dues hores . El donant ( tu) continua ben igual de que abans i ha salvat la vida a alguna persona desconeguda o justament a aquest infant que tenim tan aprop, a Mallorca.

   Per a  fer-se donant  s'han de tenir entre 18 i 55 anys i pesar més de 50 kilos. S' ha d' acudir a la " Fundació de Teixits i Trasplantaments" que es troba en el carrer Rosselló i Cazador, aprop de la Creu Rotja . Després, quan arriba la nit, alguna cosa somriu a la foscor.

 

 

He vist cruis, goteres, llàgrimes, foc i molta ràbia pel desastre de les obres de soterrament de les vies del tren i construcció d’ un túnel per al metro.¿ Es esto lo que se llama un esperpento?, me demanava una veïna. Li he  respost que més o menys. Un espant, segur.

Avui que ha plogut i molts veïns dels Hostalets han tengut o hem tengut goteres. Les cases són antigues, però ara s’han cruiat més i l’aigua rajava. En els bars i les botigues, tothom en parlava. Una mare separada que treballa a un hospital i te una horaris poc habituals preguntava  i ja sabem que s’ ha decidit a Santa Isabel?, ¿repartiran els nins?, ¿ hi podran quedar?. Algú ha dit que segons “els tècnics” l’ escola no te perill de caure. Un altre ha contestat que si la conselleria d’ Educació ofereix traslladar alguns infants a dues escoles properes, per alguna cosa deu ser ¿però, els hi sobren aules?, ¿els posaran a passadissos i biblioteques ¿els germans podran estar junts?. A una de les veínades li ha vengut al cap la paraula “espepéntico” i ha contat que a més a més a la conselleria o a la escola mateixa algú ha dit que si s’ asusten i no duen els nins a escola els poden denunciar per no complir la seva obligació d’ escolaritzar els fills.

“Esperpéntico” no sé si és la paraula, però espanta . Ho he pensat mentre feia el dinar. Me  repetia que això dels « tècnics » és com un comodí : ¿quins ?. ¿d’on?, ¿amb quins informes signats?. Després, quan erem a taula amb el meu marit i  dues nebodes,  han trucat al porter automàtic i han dit que “ El Doré” se cremava i tot era ple de bombers. Ho han anat a veure. La façana no s’ havia cremat, , sols a la part del darrera. ¿ Té a veure amb les obres?.Tampoc no ho sabem

A l’horabaixa hi ha hagut un gram embós en el carrer Balmes . La meva minsa racionalitat a fer norris. He decidit que avui ja no puc ordenar les meves idees, sols contar l’ espant de les persones que veuen tremolar les seves cases o l’escola dels seus fills i encara creuen que hi deu haver tècnics de veritat a l’ Administració que amb total llibertat, nom, llinatges i professió signen informes honests. Només puc fer una reflexió de darrera hora. Si la conselleria  d’ Educació troba que s’ haurien de repartir els infants: ¿no té prou autoritat moral per a demanar a la conselleria d’ Obres Públiques i a l’ Ajuntament  que  d’ una punyetera vegada aturin les obres?.  Després tots aquests tècnics tan misteriosos  podrien reemprendre la racionalitat de les coses: saber primer que se vol fer, després si el possible fer-ho sense perill, si hi poden haver propostes diferents i per arrodonir, com afectarà als veinats a curt i llarg termini. I en el procés. Escolar els afectats.

Excel·lent la noticia de l’ opinió dels partits d’ Esquerra i UM  en el CIM sobre el carrer Jacint Verdaguer que troben que realment hauria de ser un Parc, però, potser hi haurien de fer una mica més de feina.

Fa molts anys que es parla de soterrar les vies del tren i el projecte inicial ve de quan Ramon Aguiló era batlle i Carbonero responsable d’ Urbanisme. Fins l’ època Cirer no s’ ha tornat parlar de res concret i la proposta inicial  eren cinc carrils de circulació a un espai que anomenaven “bulevard” i ara de tres amb el mateix nom, tot sense convocar cap concurs públic ni cap projecte urbanístic clar, sols dibuixets i molt Photoshop a fullets propagandístics.

Realment si tots els partits de Mallorca, menys el PP volen una zona verda a Jacint Verdaguer . aquesta és l’ opinió dels representants de devers un cinquanta per cent dels representants polítics de l’ Illa, però jo conec alguns exvotants del PP que també ho voldrien així. A més a més, s’ han recollit 20.000 firmes. Crec que s’ ha de reconèixer una gran oposició al que projecte l’ Ajuntament, però  les xifres no són no és exactes. També conec un votant del PSOE que voldria la circulació ràpida per a arribar més aviat a la seva tenda d’ informàtica.

Ara sols vull plantejar uns dubtes.¿ Entre el que volia l’ equip del batlle Aguiló i el que vol el de la batllessa Cirer hi ha diferències substancials?. ¿S’ hauria pogut plantejar la modificació del Pla General?. ¿Els partits polítics de  l’ oposició , el col·legi d’ Arquitectes o la mateixa Plataforma  no haurien pogut cercar també camins jurídics?. Si s’ hagués de modificar un Pla redactat fa més de vint anys per a incloure el ¿projecte? Cirer, el que se va acordar en el CIM seria resolutiu.

Els arguments sobre la importància del Parc de les Vies  i la vergonya del fer, destruir i refer el de les Estacions són obvis : una ciutat més habitable amb un  un gran parc central , útil pels ciutadans i pels turistes. El lema del Parc de les Vies és “ Parc si, asfalt, no”. A vegades quan llegesc els diari al matí i veig les cares d’ alguns regidors , pens que realment se deuen trobar integrats en el que proposen. Tenen cara de ciment dur , com si ni les veus dels ciutadans, ni cap música, color o olor els pogués afectar .Segurament m’ equivoc, deuen transpirar una mica.

Ha dit molt be  Climent Picornell que els mecanismes de poder a la nostra societat  ( dels segles XX i XXI) encara no s' han investigat be i que tant ell com Andreu Manresa s' han posat a fer feina. Es ben segur que, entre un altre arribaran a demostrar que aquí comanden els que tenen més dobles i no se si  deduiran que fins i tot a les institucions.

 

Jo ara sols vull parlar del micro-poder: el de petits funcionaris, presidents d' Associacions o Plataformes de Veïnats, fins i tot d' escales, directors d' escola o Institut  o també d' alguns sindicalistes de volada curta. Els hi sol passar, quan el poder és recent, que, de sobte troben que tenen raó en totes les coses  relacionades amb el seu càrrec i sovint tenen el mateix comportament  que  el dels pares de nins de cinc o sis anys. Quan els hi demanen els motius de les coses, responen : "perquè ho he dit jo" i més que mirar directament a l' interlocutor solen  mirar cap a endins d' ells mateixos, el racó en el qual hi guarden l' orgull del seu càrrec.

 

Ara mateix tenc uns quants amics que passen aquesta espècie de "rosa" infantil. Dos o tres me preocupen bastant ja que els hi dura gairebé un any .Pensen  que han d' actuar quan ells mateixos consideren imprescindible la seva intervenció  i que això justifica eludir consultes i fins i tot que han reunir a la gent per a cercar aplaudiments de coses ja fetes. Altres me preocupen menys, sols  se volen situar a un nou càrrec i encara se fan preguntes sobre el seu poder decisori o directiu, però, mentre tant, prefereixen que no se noti la seva indecisió.

 

No soc contraria les jerarquies ni tampoc a les normes.També se que alguns saben comandar més que altres. Però, ¿com així tothom te tanta comandera per les qüestions més ridícules i absurdes?. Un exemple.: el president d' una associació  s' enfada si hi ha protestes per una cosa que no havia pensat, l' organitzador de les protestes per si algú vol introduir un element nou i l' introductor o "darrer mot del credo"  troba que  no l' haurien de tractar com a tal

 

Però quan "l'amen" se situa dues o tres frases per amunt del seu lloc  ja destorba una mica la lògica del  discurs i resulta subversiu .Jo , ara mateix sols voldria ser, justament això  un "amen"  bellugadís.

 

 

A la presentació del llibre  d’ Andreu Manresa “Paratges i personatges de Baleares S.A.” que se va fer a la casa de Cultura de Felanitx , el catedràtic  d’ història Miquel Barceló es va referir al pròleg de Felix Pons que, més o menys el lloava per les coses que el periodista Manresa sap i no diu. Barceló pateix  una discapacitat per a  la seva expressió oral per mor d’ una operació de gargamella i la seva intervenció es va fer una mica pesada per la major part dels assistents, entre els quals em trobava. Ara m’ h he repensat i he tornat a veure en Barceló  la figura d’ un mestre.

Vaig entendre del que va dir que quan més grans ens feim més dubtes tenim i amb major fermesa podem dir que  «no ho entenem ». També vaig intuir una a crítica als historiadors que omplen de  literatura  sense poesia  ni coherència el que no saben. Va repassar molts capítols de la història de Mallorca amb la valentia que li dona ara la seva “atalaia” de catedràtic. Com una torre de Defensa és ell sol.  Després de la presentació sols vàrem parlar un moment d’ una cosa que no tenia res a veure ni amb el llibre de Manresa, ni amb el pròleg de Fèlix Pons ni amb el que ell havia dit aquell vespre: de si se pot continuar dient sense proves que a les eleccions de 1933 va guanyar la dreta per mor del vot de les dones. Ni ell ni jo ho creim. Si els homes haguessin votat l’ esquerra i les dones, suposadament ignorants haguessin fet més cas als capellans que als seus propis marits, alguna cosa túrbia devia passar.

Però ara mateix el que m’ importa és repensar sobre el que se pot i no se pot escriure. No hi ha res pitjor pel propi escriptor o periodista que haver-ho de fer sobre coses que no s’ entenen.  El periodista Manresa escriu sobre el que entén,  però te raó l’ historiador Barceló quan diu que les insinuacions no serviran per res als que vulguin escriure la història dels finals del segle XX i principis del XXI. I quan una persona fa un llibre ho ha de fer amb una certa voluntat de fer història, no de passar-hi a formar part.

Per això, ara veig ben clar que el felanitxer amb fama d’ una mica bandarra, Miquel Barceló és l’ historiador més honest que hi ha hagut a aquestes Illes. Ho saben fins i tot els que varen rebutjar la seva presència com a catedràtic de la UIB, però no se si ho arribaran a entendre mai els  arqueòlegs que quan va sortir el tema del gran espoli fet en el castell de Santueri ( escrit per Manresa i segurament consultat al mestre Barceló) es varen amagar darrera les cortines de les institucions, no fos cosa els hi retirassin les subvencions. Ara sols els hi queda una cosa per fer: continuar escrivint i fent  la seva història.

 

 

 

El pitjor conte de Nadal és la història real de la dona indigent que volia dormir a l’ interior d’ un caixer de “La Caixa” a Barcelona i que va ser assassinada per tres joves: dos majors d’ edat i un altre menor. Diuen que la policia va enregistrar els seus domicilis i no va trobar signes que poguessin indicar la seva pertinença a cap grup de tendència feixista o racista. Diuen que el al·lots varen plorar i explicaren que sols es volien divertir. No he vist el color ni el llum de les seves llàgrimes, però crec que eren més de ràbia  per haver-se deixat gravar que d’ empenediment. Tres vegades entraren al caixer a on volia dormir la dona indigent per a maltractar-la i a la darrera, la deixaren morta.

No vull amargar el Nadal a ningú , però crec que el tema hauria de sortir a totes les taules . I si algú fa comentaris del tipus “és que no volen fer feina” o “amb tanta xusma, els al·lots s’ arriben a embullar” s’ ha de contestar o s’ ha de partir. No s’ ha de girar fulla i  escoltar els que expliquen que s’ han comprat un cotxe nou o  que els han pujat el sou. Les taules de Nadal sovint són una desfilada d’ ostentacions amb nins petits que cinc minuts abans de rebre regals  escolten com el pare i l’ oncle posen els seus mèrits sobre la taula  i  la  padrina jove o vella, sense gaire coherència miula per a explicar que no sabem a on arribarem amb tants immigrants i la que te ella per criada no fa res i, a més a més, segur que li ha pres alguna cosa que deu ser aquell collar tan car : ¿ “ ho recordes, Toni?”? que duia brillants i vàrem comprar quan vàrem ser a un hotel de cinc estrelles a Venècia.

 Els tres joves que mataren la dona indigent de Barcelona tenen nom i llinatges. Ànima no ho sé, però són individus aïllats i aïllables, com els que maltracten a altres companys d’ escola o els homes que maltracten les dones. No convé generalitzar, però tampoc  se poden admetre generalitzacions absurdes.

 Per molt bona voluntat que tengui a aquesta treva nadalenca no aguantaré cap comentari discriminatori. Si algú me comenta que “ jo no som racista, però…” , li hauré de contestar que ja està clar , que el que entenem com a “racisme” és una manera de posar nom a sentiments de prepotència i crueltat. . No n’hi ha de races ¿ Algú sabria dir a on acaba la raça blanca i comença la negra? i ¿ què és la raça groga?¿ què vol dir la raça vermella?. ¿ Hi ha una raça jueva? .Si parlem de colors : els únics purs són el negre, groc, vermell blau  i el blanc que és l’ absència de color. Jo conec molta gent i mai no he vist ningú absolutament  groc, blau o vermell . Tots som marronets , més clar, més fosc, més vermellós o més groguenc..

Els únics realment discriminables i  detestables són els que  troben que els diferents són pitjors, sinó tenen més diners i no vull dir que a Mallorca hi hagi rebots de feixisme, però convé escoltar ben be el que diuen els que seuen a la taula i no deixar passar segons quins comentaris.

Tenc un veïnat jubilat que ara diu que no sap com abans tenia temps d’ anar a fer feina. Ha decidit destinar totes les seves energies a evitar que se construesqui una autopista en el carrer Jacint Verdaguer. Te dues netes petites i les du a passejar. I per així com és i com s’ ha pres la tasca, podria jurar que alguna vegada, quan se troba valent o optimista, els hi ha dit “ ja veureu com gràcies al vostre padrí i altres., en el futur aquí hi haurà un parc”. Quan treballava en el banc, el veia passar amb l’ esquena una mica ajupida i com que és feiner i solidari, sovint t amb una eina per a arreglar panes de veïns o coneguts. Ara camina més dret i te una mirada molt més brillant . Va a les taules de recollida de signatures, fa fotos, cerca per Internet el significat exacte de la paraula “dreta” o del terme “Ajuntament”, fa comptes, encarrega ferratines, posa doblers de la seva butxaca i se fa moltes preguntes. L’ altre dia me va demanar si jo he sentit a dir que el PP te una escola a la qual ensenyen als militants el que han de dir quan troben gent que protesta per barbaritats com la destrucció del Pont del Tren o el projecte de fer quatre o cinc carrils de tràfic en el carrer Jacint Verdaguer. Li vaig dir que segurament si, que hi deu haver llocs en els quals se fan conferències o discursets per a gent que cerca ombres de poder abans de llums de pensament propi. Si localitza algun d’ aquests centres, el veig capaç d’ apuntar-se i aturar-ho tot amb preguntes i preguntes com les que fan les seves netes. El padrí dels Hostalets és encara jove ( seixanta i alguns) i amb les seves habilitats podria intentar fer de comptable clandestí o dedicar-se sols al passeig i la bona vida. També podria intentar “fer amigues” i no li aniria gens malament. Ho se de dues o tres fonts bastant fiables. Però la seva empresa és deixar una Ciutat més habitable a les seves netes i tots els nins i nines com elles. Un dia m’ h o va dir clar: “jo no tenc doblers i ni escriuré un llibre ni pintaré un quadre, però vull que les meves netes puguin sentir-se orgulloses del que va fer el seu padrí”. M’ agradaria que un dia, per una d’ aquestes casualitats que te el mon , es trobàs tot sol a un ascensor espanyat amb Catalina Cirer i veure la cara que farien tot dos, quan , a la fi sortissin. Se ben segur que en Xisco riuria i na Catalina no tant. També puc imaginar dues escenes a l’ entorn de la zona a on , de moment , se fan obres per a soterrar el tren. Si surt com el projecte de l’ Ajuntament Catalina Cirer, enmig del fum i els cotxes , haurà de dir : « això se va fer quan jo era batllessa”. Si surt com proposen els veïnats, el padrí dels Hostalets, serà molt vellet i dirà una vegada i altra « ara podem passejar per aquí” pel que jo vaig fer per a les meves netes fa molt, molt temps.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Desembre 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30	31

• Urgents donacions de medul.la
• El barri dels Hostalets, espantat
• No són heavys, són de ciment
• El poder petit
• Sols hauríem de parlar del que entenem i Miquel Barceló, historiador és un mestre.
• La pitjor història de Nadal
• El padrí del Hostalets

• General [7]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom