Randa

Observacions i comentaris lliures sobre els dies, els aconteixements i la gent.

La pitjor història de Nadal

Randa | 21 Desembre, 2005 22:14

 

 

El pitjor conte de Nadal és la història real de la dona indigent que volia dormir a l’ interior d’ un caixer de “La Caixa” a Barcelona i que va ser assassinada per tres joves: dos majors d’ edat i un altre menor. Diuen que la policia va enregistrar els seus domicilis i no va trobar signes que poguessin indicar la seva pertinença a cap grup de tendència feixista o racista. Diuen que el al·lots varen plorar i explicaren que sols es volien divertir. No he vist el color ni el llum de les seves llàgrimes, però crec que eren més de ràbia  per haver-se deixat gravar que d’ empenediment. Tres vegades entraren al caixer a on volia dormir la dona indigent per a maltractar-la i a la darrera, la deixaren morta.

No vull amargar el Nadal a ningú , però crec que el tema hauria de sortir a totes les taules . I si algú fa comentaris del tipus “és que no volen fer feina” o “amb tanta xusma, els al·lots s’ arriben a embullar” s’ ha de contestar o s’ ha de partir. No s’ ha de girar fulla i  escoltar els que expliquen que s’ han comprat un cotxe nou o  que els han pujat el sou. Les taules de Nadal sovint són una desfilada d’ ostentacions amb nins petits que cinc minuts abans de rebre regals  escolten com el pare i l’ oncle posen els seus mèrits sobre la taula  i  la  padrina jove o vella, sense gaire coherència miula per a explicar que no sabem a on arribarem amb tants immigrants i la que te ella per criada no fa res i, a més a més, segur que li ha pres alguna cosa que deu ser aquell collar tan car : ¿ “ ho recordes, Toni?”? que duia brillants i vàrem comprar quan vàrem ser a un hotel de cinc estrelles a Venècia.

 Els tres joves que mataren la dona indigent de Barcelona tenen nom i llinatges. Ànima no ho sé, però són individus aïllats i aïllables, com els que maltracten a altres companys d’ escola o els homes que maltracten les dones. No convé generalitzar, però tampoc  se poden admetre generalitzacions absurdes.

 Per molt bona voluntat que tengui a aquesta treva nadalenca no aguantaré cap comentari discriminatori. Si algú me comenta que “ jo no som racista, però…” , li hauré de contestar que ja està clar , que el que entenem com a “racisme” és una manera de posar nom a sentiments de prepotència i crueltat. . No n’hi ha de races ¿ Algú sabria dir a on acaba la raça blanca i comença la negra? i ¿ què és la raça groga?¿ què vol dir la raça vermella?. ¿ Hi ha una raça jueva? .Si parlem de colors : els únics purs són el negre, groc, vermell blau  i el blanc que és l’ absència de color. Jo conec molta gent i mai no he vist ningú absolutament  groc, blau o vermell . Tots som marronets , més clar, més fosc, més vermellós o més groguenc..

Els únics realment discriminables i  detestables són els que  troben que els diferents són pitjors, sinó tenen més diners i no vull dir que a Mallorca hi hagi rebots de feixisme, però convé escoltar ben be el que diuen els que seuen a la taula i no deixar passar segons quins comentaris.

Comentaris

Re: La pitjor història de Nadal

nana02 | 12/12/2007, 19:44

merci gracies a akesta istoria meu obert ls ulls i meu salvat la vida!!!!!!111

hhñh

pep | 17/10/2007, 09:22

kkhjlkhkghlkhjhkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkk

Se nos fue la mano (blog de Josep Maria Quintana

X. un enllaç semblant | 26/12/2005, 20:32

No sé què heu sentit vosaltres en llegir la dolorosa i amarga notícia d’aquests tres joves de Barcelona acusats de cremar viva una indigent en el local d’un caixer automàtic. “Se nos fue la mano” és el que, entre plors (si més no sembla que han acabat veient el desastre que han fet), han dit al jutge per justificar-se. Els tres joves tenien entre 16 i 18 anys, i tret d’un, que era fill d’una família trencada, els altres formaven part del que solem denominar “una família normal”, tot i que, sota d’aquest eufemisme, s’hi amaga un currículum escolar irregular, una certa peresa intel·lectual i una desmesurada ambició per triomfar a la vida. Tinc la impressió que cap d’aquests comportaments es pot explicar sense una deixadesa familiar i una manca d’aquesta responsabilitat que exigim als educadors i a l’escola, però del qual abdiquem massa sovint els pares. L’educació dels fills i la seva introducció en el món de les idees (entre el qual, per als creients, hi ha la introducció a la fe) no és feina –o no ho és en un sentit bàsic- dels educadors. Ho és dels pares, en primer lloc. Però això implica un esforç constant i també un exemple, cosa que no sovint estem disposats a fer o a dar. D’altra banda, el que també resulta dramàtic és que ningú encara no hagi reclamat el cos de la indigent assassinada. I és que sota els llums i els enramats vistosos de Nadal, sota la despesa folla en la qual ens engresquem aquests dies, la soledat, el dolor i la pobresa continuen fent estralls entre nosaltres. Avui vespre és la nit de Nadal i aquesta notícia amarga em fer, però no puc deixar de felicitar-vos, i de desitjar que tingueu una nit de joia i de pau. Publicat a Bloc de notes quintanapetrus.com

Una història semblant

Tonina | 26/12/2005, 11:52

A Palma, en acabar l'estiu del 2005, davall el Pont de a via de Cintura, devora el cementeri, la torre de la SER i la Policlinica Miramar morí assassinada una atlota deshaucida per la familia, amb ex home i filla, de Felanixt que s'havia tirat a la droga i la beguda, Un indigent gelós li esclafà el cap a pedrades, al costat del seu amic ..No oblidaram cap cas.

Re: La pitjor història de Nadal

A | 25/12/2005, 12:21

Nolts anys a tots

La filla i l'ex-home

LV | 23/12/2005, 10:21

María del Rosario no tenía casi contacto con su ex marido, pero sí con su hija, a la que llamaba de vez en cuando. Fue el ex esposo el primer familiar que supo de su muerte, pues los Mossos d´Esquadra se pusieron en contacto con él. Luego, este hombre fue a ver a la hija. Los dos identificaron a la víctima por medio de un fotograma de la cámara de seguridad del cajero automático, tomado cuando ella llegó al habitáculo de la entidad bancaria, a las 10.10 de la noche del jueves.

el pai:la mendiga fue secretaria

ep | 23/12/2005, 09:37

La mendiga fue secretaria La indigente quemada viva en un cajero automático llevó una vida de distinción antes de sucumbir a las drogas FERRAN SALES - Barcelona EL PAÍS - España - 23-12-2005 María del Rosario Endrinal Petit murió abrasada viva como una indigente en el interior de un cajero automático de La Caixa en Barcelona, pero antes llevó una vida de distinción como secretaria de lujo. Los vecinos del casco antiguo del barrio de Sants son los últimos testigos de su historia de éxitos que acabó en una larga agonía. Todos la recuerdan como Charito, una niña pizpireta y bonita que destacaba por su belleza sobre las compañeras del colegio de monjas del barrio en el que cursó sus estudios primarios y el bachillerato superior. Hija de un modesto empleado de una fábrica de cerveza oriundo de León y de una maestra de escuela de Valladolid, María del Rosario fue para sus padres el símbolo del triunfo social, que les permitía ascender en la jerarquía social del barrio y dejar de ser "los castellanos". María del Rosario se convirtió así poco a poco en una "secretaria de lujo" para directivos de alta empresa. Sus éxitos profesionales llevaban aparejados un éxito como mujer. Todo llegó precipitadamente, quizá demasiado temprano, como aquel matrimonio del que nació su única hija hace 24 años. Para entonces vivía en un lujoso piso de la avenida de Brasil, a pocos metros de la humilde casa de sus padres. Fue en esos años dorados cuando María del Rosario empezó a deslizarse por el mundo de las drogas. La primera víctima fue su propio matrimonio. El divorcio significó para esta mujer la pérdida de su hija, que por decisión judicial quedó bajo la protección de su ex marido. Un viaje a Francia, donde le habían ofrecido un suculento contrato como secretaria de alta dirección, fue el último intento por prolongar la etapa de opulencia. Regresó a su barrio sumida en las drogas, para ensayar uno tras otro los tratamientos de desintoxicación. Aseguran que en su historial clínico hay un internamiento fugaz en el hospital público de Sant Boi, del que logró zafarse. Fue el primer episodio de una larga lista de fugas, que acabaron dejándola en la calle. Su madre, aterrorizada por las vejaciones, acabó cerrándole la puerta. Ella dormía al otro lado de su calle, en el suelo de un portal. María del Rosario Endrinal Petit empezó su vida como indigente. Por las mañanas mendigaba en las tiendas, en los bares y en los mercados. Por la noche dormía al raso. La pensión de 80.000 pesetas, que recibía mensualmente de la Administración, quedaba volatizada por las deudas o los abusos de sus compañeros de vagabundeo. Víctima de palizas constantes, su cuerpo empezó a llenarse de cicatrices. El vino sustituyó a las drogas. Un médico, compañero de juegos en la infancia, intentó, con la ayuda de una asistente social, conseguirle la ayuda del Ayuntamiento. Fue el último gesto de misericordia de un barrio que, molesto, empezó a estigmatizarla. Abandonó el vecindario, buscó cobijo en otras zonas alejadas de la ciudad. María del Rosario acabó paradójicamente en un cajero automático de La Caixa, en el mismo lugar donde empezó su carrera profesional. Sus familiares han prometido que la enterrarán un día de éstos. Tenía 51 años.

Humans

jordi c | 22/12/2005, 09:30

Un comentari molt adient en aquesta finestra que no habita en la intimitat de l'autor sinó en la vida exterior dels humans. Jordi C.
Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb